biografia

La fusta, orgànica, càlida, viva, es transforma a les mans de Marsà en elements: la forma recorda a les pedres, inorgàniques, incombustibles. Antitètiques. Reals i, al mateix temps, només existents en l'imaginari col·lectiu.

Lític Orgànic recrea aquesta idea de vida entre les nostres mans, d'enllaç amb una naturalesa que no volem perdre i de la qual guardem una mica a la butxaca, en el nostre ésser més íntim. Per poder tocar-la, olorar-la, admirar-la i sentir-nos bé.

Pilar Marsà aconsegueix amb aquests objectes-joia oferir alguna cosa més que un element bell per veure i ser vist. Crea una relació íntima entre la persona i l'objecte, com un cercle que es tanca, com el cicle de la natura. Com els anells dels troncs dels arbres o la rodonesa d'una pedra.

D'afegir a extreure. De la ceràmica a l'escultura i, fent un pas més, a la joieria. De la grandesa a la delicadesa de les petites coses. Pilar Marsà ha realitzat un viatge que va començar, primer, afegint matèria a les seves idees, realitzant peces i motlles que li van permetre descobrir que li agradava més extreure, eliminar el que sobrava fins que sorgia la forma de l'interior de la matèria. De la fusta, el material que més li agrada treballar. La fusta que ens lliga a la natura, que és viva, latent, a punt sempre per formar part del cicle de la vida.

A partir de la seva obra escultòrica “Llavor”, el 1997, va començar a esculpir petites peces, com ella les anomena. Autèntiques escultures que enllaça i que converteix en joies de disseny modernes, que enllacen directament amb les que sens dubte lluïen els primers éssers humans. Tribals, realitzades amb fusta i metalls, procedents directament de l'entorn natural.

Amb “Lític Orgànic” Pilar Marsà depura aquesta idea i entronca directament amb la natura, amb la simplicitat aparent de les formes pures, accidentals, com realitzades sense pretendre-ho per l'aire, l'aigua, el sol i la terra. Amb aquells objectes que podem trobar quan caminem pel bosc, la platja, i que invariablement van a parar a la nostra butxaca, com un amulet, o com un tresor arrabassat a la natura. Un talismà que toquem mentre seguim el camí, notant a les nostres mans les sensacions que produeix.